1.12.10



encén la foguera
l’hivern s’ha menjat els dies
el foc crema el fred

Surts del Paradís
mirant amb desgana les llombardes,
que adopten formes que et recorden
als cossos suats d’aquells salvatges.
Escups amb ràbia
desprenent-te de totes les hores allà dins,
de les paraules fastigoses a cau d’orella
i de l’amabilitat forçada.

Per ell és un plaer esporàdic
un parèntesi que vol fer creure invisible
l’únic món on es creu amo i senyor.
Per tu un vòmit etern,
el sacseig del teu cos
empresonada entre sexes
i mans brutes de sang.

Camines rapidíssim
allunyant-te de les flames de l’infern
que volen cremar-te el vestit.
El fred et penetra pel coll
i l’entrecuix.
La pell humida
els llavis tensos.

Fumes tabac negre
estrangules el filtre
i aspires fortíssim
com qui vol empassar-se la por.
Contes la propina recordant l’home
que t’ha dit que t’estima perquè folles com els àngels.

Cariàtide submisa a un temple que perdura
pels segles dels segles.

Només les putes saben estimar!



.

1.4.10


L’absurdesa d’assumir la impotència
al ser tancat entre quatre parets de pedra.
La finestra no és més que un petit somni
que deixa entreveure un efímer raig de llum…

27.9.09


Sobre unes escales atípiques de fusta
amb la lluna com a mare
i el ferotge mar com a pare
desitjaria que apareixesis
entre les roques
o em sorprenguesis tapant-me els ulls
amb les teves mans tendres,

i parlessim de tu
o callessim de mí.

Anyorat, l'únic que es deixa veure
darrere les roques
són plantes verdes esperant la nit.

macaret, menorca

20.7.09


Silenciosament m’allunyo dels problemes
surto dels bars quan hi han crits
no menjo bombons de xocolata negra
només bec licor 43, menjo sucre
o miro la lluna quan ja minva.
Tot sembla dolç en aparença
però surto de casa borratxo i amb diabetis.
Somrient tristament, el fantasma del meu avi
em recorda que l’esforç compleix objectius.
Ja no tinc por als morts.
L’home ha trepitjat la lluna, i jo
que en aparença també sóc home
tinc por a parlar-te, tinc por a estimar-te.
Em trobo perdut, impotent davant l’amor.
El temps no existeix, la poesia m’abandona
i els sentits no em responen.
Sense sentit ni coherència, com aquestes idees,
vaig allunyant-me de tu sempre que t’estimo,
reclamo la teva presencia.